Més àlbums... i... més paraules...

Aquest va ser un àlbum que vaig regalar ja fa anyets a l'Emma, la peque d'una amiga meva, aleshores no sabia massa bé què era això de l'scrap, però en certa manera en aquest àlbum ja hi havia una mica de la seva filosofia. 

Per mi, senzillament era una manera d'experimentar amb els diferents cosits que estava aprenent a enquadernació, jugant amb els papers, els colors i en aquest cas amb altres materials que havia descobert ja no recordo en quina botigueta (les flors...).

I en va sortir aquest petit àlbum "maleta" :), per poder transportar els records d'un lloc a l'altre... per què serà que les fotos tenen aquest punt de màgia? potser per totes les històries que amaguen darrera...

Avui vull deixar un fragment que vaig descobrir a través d'una de les pel·lis que m'han marcat: El club dels poetes morts. És un cant a la vida, a gaudir de les petites coses...

Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d’aprendre tot allò que m’havia d’ensenyar. No volia descobrir, a l’hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut. No desitjava viure res que no fos vida —m’agrada tant la vida....—, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari. Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la vida, d’una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d’allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure’n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d’explicar-ne la veritat després d’aquella propera excursió.

Henry David Thoreau

(Walden o la vida als boscos)