Segurament la meva primera figureta de papiroflèxia va ser, com per a moltes altres persones, una ocelleta (pajarita) de paper, i després en vaig anar descobrint moltes d'altres.
Ara sempre que tinc un trosset de paper davant meu (ja siguin les estovalles de paper d'un restaurant, el compte, l'etiqueta d'una ampolla, el paper d'un caramel, etc.) no puc evitar començar a doblegar per obtenir, gairebé sempre, un ocellet que mou les ales. El repte és cada vegada anar-lo fent més i més petit...
Recordo que una vegada en un restaurant, fent sobretaula amb una amiga, vaig començar a fer-ne una col·lecció amb les estovalles, de diferents mides, un rere l'altre. De sobte, un noi d'una altra taula es va apropar i em va preguntar si se'ls podia quedar, va agafar la funda de plàstic del paquet de tabac i se'ls va guardar. Em va resultar molt curiós!!! però gratificant...
Després vaig descobrir la papiroflèxia modular, potser es separa una mica del concepte original de l'origami, però a mi em fascina, com encaixant peces pots obtenir figures impressionants.
Aquí deixo una mostra, d'alguns dels meus particulars projectes:
Realment al·lucinants!
ResponEliminapetons. Sílvia
jeje... bé... unes quantes horetes de doblegar papers... els pingüins unes 360 peces només! :)
ResponEliminaHola Montse!! ja saps que jo no en sé gens de papiroflexia però sempre m'ha sorprès la facilitat que tens en fer ocelletes...recordo el moment restaurant, en vas fer una família sencera :)
ResponEliminajeje... sí... sí... i jo recordo encara un altre dia en el tren en què estava fent estels d'aquells tridimensionals que faig i un senyor em va demanar alguna coseta pel seu net i li vaig fer un ocell que mou les ales. Al cap dels mesos un dia que em va tornar a veure em va dir que el seu net encara el tenia en una prestatgeria! És maco compartir...
ResponElimina