La meva vida ha estat el poema que m’hauria agradat escriure,
però no hauria pogut pas alhora viure i escriure’l.
(Henry David Thoreau)
Hi ha records que es difuminen amb el temps i d'altres que romanen inalterats com el primer dia, encara recordo l'emoció a l'entrar a Venècia, tot i que el dia era gris. Recordo circular amb el cotxe per la carretera envoltada d'aigua i el perfil dels edificis apropar-se... Una vegada allà el sol va voler acompanyar-nos per cada un dels carrers que descobríem... certament una ciutat meravellosa... en passejar per ella et sents com en un conte.
Aquests dies aniré penjant les fotos del primer àlbum d'scrap que vaig començar i que val a dir encara no he acabat (sóc un desastrillo! a veure si ara amb el final de curs començo a dedicar-hi més temps). Vaig treure el model de l'àlbum amb butxaques d'un tutorial de la Yolanda de Paraiso de Papel i, adaptant-ne les mides a una cartolina gran vaig obtenir aquest àlbum...
Feia mooooooooolttttttt de temps vaig comprar unes plantilles de Toga per retallar les fotografies en forma de lletres, em van semblar genials, però no havia trobat el moment per utilitzar-les, així que... ja era hora de treure'ls-hi la pols!!! Ja en veureu el resultat, és genial!
I la resta... bé... llacets, puntes, flors, embossing... cal dir que va ser el meu primer experiment... (encara no he fet ni la tapa!!!)
Aprofito també per continuar el meu recull poètic, com no... seguint amb el meu particular "club dels poetes morts", a partir de la pel·lícula, vaig descobrir aquell carpe diem que sovint pensem que hauríem d'aplicar a les nostres vides, però que també massa sovint oblidem:
No vulguis esbrinar —saber-ho és sacríleg—
la fi que a tu i a mi, Leucònoe,
ens han assignat els déus,
ni consultis els càlculs babilònics.
Val més que acceptis el teu futur, sigui quin sigui.
Tant si Júpiter et concedeix molts hiverns
com si és l’últim aquest que amb els esculls
apaivaga la mar Tirrena,
tingues seny, filtra els teus vins
i, perquè la vida és breu, no esperis llargament.
Mentre parlem haurà fugit el temps envejós:
viu avui, no et refiïs gens de demà.
(carpe diem, quam minimum credula postero)
Horaci
(Llibre I, Oda XI (a Leucònoe))