La meva vida ha estat el poema que m’hauria agradat escriure,
però no hauria pogut pas alhora viure i escriure’l.
(Henry David Thoreau)
Hi ha records que es difuminen amb el temps i d'altres que romanen inalterats com el primer dia, encara recordo l'emoció a l'entrar a Venècia, tot i que el dia era gris. Recordo circular amb el cotxe per la carretera envoltada d'aigua i el perfil dels edificis apropar-se... Una vegada allà el sol va voler acompanyar-nos per cada un dels carrers que descobríem... certament una ciutat meravellosa... en passejar per ella et sents com en un conte.
Aquests dies aniré penjant les fotos del primer àlbum d'scrap que vaig començar i que val a dir encara no he acabat (sóc un desastrillo! a veure si ara amb el final de curs començo a dedicar-hi més temps). Vaig treure el model de l'àlbum amb butxaques d'un tutorial de la Yolanda de Paraiso de Papel i, adaptant-ne les mides a una cartolina gran vaig obtenir aquest àlbum...
Feia mooooooooolttttttt de temps vaig comprar unes plantilles de Toga per retallar les fotografies en forma de lletres, em van semblar genials, però no havia trobat el moment per utilitzar-les, així que... ja era hora de treure'ls-hi la pols!!! Ja en veureu el resultat, és genial!
I la resta... bé... llacets, puntes, flors, embossing... cal dir que va ser el meu primer experiment... (encara no he fet ni la tapa!!!)
Aprofito també per continuar el meu recull poètic, com no... seguint amb el meu particular "club dels poetes morts", a partir de la pel·lícula, vaig descobrir aquell carpe diem que sovint pensem que hauríem d'aplicar a les nostres vides, però que també massa sovint oblidem:
No vulguis esbrinar —saber-ho és sacríleg—
la fi que a tu i a mi, Leucònoe,
la fi que a tu i a mi, Leucònoe,
ens han assignat els déus,
ni consultis els càlculs babilònics.
Val més que acceptis el teu futur, sigui quin sigui.
Tant si Júpiter et concedeix molts hiverns
com si és l’últim aquest que amb els esculls
apaivaga la mar Tirrena,
tingues seny, filtra els teus vins
i, perquè la vida és breu, no esperis llargament.
Mentre parlem haurà fugit el temps envejós:
viu avui, no et refiïs gens de demà.
com si és l’últim aquest que amb els esculls
apaivaga la mar Tirrena,
tingues seny, filtra els teus vins
i, perquè la vida és breu, no esperis llargament.
Mentre parlem haurà fugit el temps envejós:
viu avui, no et refiïs gens de demà.
(carpe diem, quam minimum credula postero)
Horaci
Horaci
(Llibre I, Oda XI (a Leucònoe))
Hola guapa!
ResponEliminaCada vegada em quedo més sorpresa amb les teves obres tan meravelloses :)
Ja et vaig dir que jo vull alguna coseta eh...
Estic d'acord amb tu, Venècia es una ciutat única, després d'haver estat una setmana a Itàlia i haver pogut viure aquests carrers tant a Venècia, com Florència o Roma... Tot s'ha de dir que Venècia té alguna cosa d'especial, no sé si són aquells canals plens de màgia, de records o d'història... És una ciutat preciosa i bueno igual que els teus treballs!
M'ha encantat aquest carpe diem..
Un petonet molt gran,
Andrea
pd. ja t'ensenyaré les fotos... ;)
Espero no deixar-te de sorprendre mai :) perquè això voldrà dir que malgrat aquest curs acabi continuarem en contacte i aniràs treient el nas pel bloc (i jo continuaré penjant cosetes, jeje).
ResponEliminaI bé... hauràs d'entrar el dia del teu cumple, a veure si tens alguna coseta, jeje.
Fins demà!
Encara s'em posa la pell de gallina recordant l'endrada a Venècia... i m'estiro els cabells de que només em quedi en el record...i no pogués fer una foto!!!!!.
ResponEliminaJa en ensenyaras aquesta Venècoia tant particular que estas construïnt
Ptons.
Durant molt de temps m'ha fet por oblidar-me de tants i tants records, de tantes estones viscudes. El temps però m'ha ensenyat que les sensacions profundes mai s'obliden, malgrat no hi hagi una càmera que les capturi.
ResponEliminaRecordo una frase que em va agradar fa temps:
"recordar es la única manera de detener el tiempo"
Un petonet